La precisió de la famosa divisa marçaliana —dona, de classe baixa i nació oprimida—1 podria implicar una certa reducció de perspectives, una defensa tenaç, si voleu, dels valors associats exclusivament amb aquest posicionament. Tanmateix, la latència poètica del sintagma següent, el «tèrbol atzur» de la seva rebel·lia, eixampla significativament l’horitzó. Fet i fet, adoptant els criteris del textualisme angloamericà ideats per Eliot2 i Bloom3 o el dialectisme intertextual de Bakhtin4 i Kristeva,5 el volgut lirisme de la metàfora anima a explorar la relació de la poeta amb la tradició tot i la fermesa del seu manifest eticoestètic. I si, pensant en el vers català, el diàleg que Marçal estableix amb Brossa i Salvat-Papasseit no arriba a sorprendre, donat el radicalisme que uneix els tres, no hi ha cap dubte que l’expressió de Marçal s’enriqueix també de la intrusió d’altres veus i altres postures —el cas de J.V. Foix ens en serviria d’exemple—, sense oblidar- se mai de la fixedat de la seva ideologia i militància.